L'home tranquil

En Boubacar es menja la vida a glopades. Assaborint cada moment i sense mastegar, empassant-s’ho tot, fins i tot les ensarronades. Diu que tot és massa bonic.
“La competència no és real, la vida ens dona prou camins a tots, no cal enverinar-se.” diu...
En Boubacar vol caminar descalç, fins i tot al cim del Pedraforca i regalar a cada moment allò que som i que allò que som sigui tot el que tinguem.
Com en Boubacar ja no en tenim gaires i no perdria ni un sol dels moments que passo amb ell, per res del món............
Bona nit a totes tres, Carme, Gisela i Inara i per molts anys Rober, amic.

com tots nosaltres..........

Ell devia voler que se l’estimessin. Si home!, ja sabeu...quan algú pensa en tu tota l’estona, o quan els teus amics t’anomenen a les seves converses, i somriuen, i t’ofereixen una cadira; quan et trobes la carn just al punt, com a tu t’agrada. Quan la gent t’escolta, encara que no ho sembli, o algú porta la teva foto com a punt de llibre, quan pots compartir una estona, i si tens sort, obrir els ulls amb un bon dia, o quan no només per a tu, una cançó vol dir més coses. Imagineu-vos per un moment no haver viscut mai aquestes coses……………………………que a la vostra vida, les finestres no donessin al carrer.
Ella diu que la gent estima per defecte, per instint…..segur que a ell tant se li’n dona, ell devia voler que se l’estimessin, i plorava, i les llàgrimes no li deixaven veure res més que l’ai al cor constant que se’l menjava. I aprèn a viure gelat, i els somnis són el calor que li manca quan desperta.
I els dies passen, uns llampeguejant i d’altres amb la lentitud d’una nit amb mal de queixal. Ell devia voler que se l’estimessin. Si home!, ja sabeu…quan t’arriba una carta escrita a mà, o t’acompanyen fins a casa, per xerrar una estona més, o et piquen l’ull a l’altre banda de la taula, o t’encoratgen per que escriguis més històries.
Segur!, ell devia voler que se l’estimessin......................i se l’estimaven.
Però de vegades, l’amor que per a un és la branca on t’abraces cada dia, per l’altre són les cendres al cremar tota la fusta.

Vas girar fort, se’t veieren les calcetes...

L’ennubolat deixondeix ens ha portat, aquest matí, els versos del mestre “rodolaire” (amb el permís del Fredi) Ramon Cuéllar. No podem fer més que repetir-los. No és poesia d’alts volts, però és aquesta senzillesa la que ens engresca, a més, ve tant al cas aquests dies. Va per tu Gemma! una de les nostres pubilles.

De la terra Catalana / és la dona més galana
De festa ella va vestida / i duu cada peça a mida

Heu vist gent quines faldilles / que llueixen les pubilles
Són de colors i morades / o amb flors ben estampades

Llarga ve segons la moda / que ballant faci la roda
La cintura duu marcada / amb una esvelta Llaçada

Els enagos amagats / amb puntes ben adornats
La brusa sol ser escotada / amb la màniga tallada

De seda o be de setí / en negre, mai carmesí
Al coll, hi duu una cinteta / ni molt ample ni estreta

...lluint una creu penjada / o una joia regalada
El davantal guarnidet / amb puntes i rodonet

Mitges de color mató / de seda o de fi cotó
Als peus porta sabatetes / amb tapins i sibelletes

Un mantó a les espatlles / color blanc i grosses malles
Llueix el cabell amb ret / tot caient avall ben dret

I duu blanca mantellina / amb punta de coixí fina
Llaçada de color roig / que al front li faci molt goig

I lluentes arracades / d’argent o si vol daurades
Maquillatge moderat / llavis: color ben marcat

El color de les mitenes / com el ret on duu les trenes
Diners i mocadoret / ficats en un monederet

La pubilla s’ha guanyat / el cor de tot el veïnat

Ai Cinto....

Estem d’acord que moltes vegades les paraules i les imatges, si les traiem del seu context, o perden tot el seu significat o potser en guanyen un altre. Sigui com sigui, es desvirtua la realitat adquirida pel fet de formar part d’un conjunt.
Estem també segurs però, que aquest no és el cas.
L’Antoni és l’avi de la Núria, el pare de la Laia i a més, germà de la nostra estimada Carmeta. Des de ben petit els seus pares ja veien com se li canviava la cara quan escoltava la cobla del poble a la Festa Major d'estiu (la de Sant Cristòfol), i amb 13 anyets, quan sortia de treballar de la mina de sal, robant temps a les curtes tardes, va començar a tocar el violí en una de les colles caramellaires de Súria. Encara ara, cada any, acompanya la colla en tot el seu recorregut per carrers i placetes, des del Poble Vell fins a la Plaça Sant Joan, a on ell i els seus companys (la mitjana d’edat dels quals no passa dels 24 anys) faran l’ultima cantada.
Això deuen ser les Caramelles, una estona de goig, l’anunci de la resurrecció de Crist i cantar ben alt......

....Visca Catalunya (i com sempre puntualitza el Cinto)....Lliure!!

Marxem uns quants dies!!! Volem caminar pels cingles de Tavertet fins a Rupit, i després volem anar a Súria, a cantar caramelles i viure la festa des de dins, així que ja sabeu, si ens voleu trobar, busqueu barretines i botes de vi. Com fa la dita japonesa.........”En viatge, companyia...i a la vida, simpatia!!!!!!!”
Que gaudiu molt de la passió (de la de apassionar-se, es clar!) un petó.

el color de les coses

La Dolors està amoïnada i es que s’ha vist fora de lloc amb l’entusiasme de tota la gent per aquestes noves paraules que acaben d’entrar en la última reedició renovada del diccionari de l’institut d’Estudis Catalans. I es que a ella el que realment la preocupa són les que surten, aquestes paraules gastades i caigudes en desús però que formen part encara del seu antic imaginari. Aquestes paraules a les que els anys les han omplert de matisos, d’ànima, de color i de l’experiència que dona el fet d’haver format part en tantes converses.
Jo sempre l’hi dic que no cal que s’amoïni,........les paraules, com tot a la vida, es renova de manera natural, els sentiments, les malalties, les persones, fins i tot la foscor canvia amb nosaltres, tot, tot, canvia, EL MÓN CANVIA!!!!!!!!
Estic pletòric, li explico teories sobre la evolució, gesticulo de forma exagerada”................miri, un vidre que sempre ha estat translúcid podrà arribar a reflectir la llum al 100%, no s’amoïni dona!!!!!...............!!!!
Ella em mira, al principi amb els ulls ben oberts, a poc a poc els va tancant fins que fa cara de pomes agres, callo.
.........Galifardeu!

Katalanische Autorinnen

Hola, el meu nom és Ona. Quan era petita sempre demanava a la mare que m’expliqués la història del meu naixement. Ella, em posava a la seva faldilla i deia....."a mi m’hagués agradat posar-te Laia, ja ho teníem decidit el teu pare i jo, però el part va durar tantes hores, des de la primera contracció fins al moment final, que semblava que vinguessis de molt lluny, que estiguessis fent un llarg viatge d’arribada des de ben endins. A més, quan vas arribar va ser com un esclat de sons que eren nous per a nosaltres. Per això varem decidir posar-te Ona. "

Han passat els anys i ara me’n vaig, n’estic convençuda, m’ha arribat l’hora. D’aquest adéu que resum el meu instant de vida, només espero que en el meu viatge us hagi portat, almenys, tantes coses com m’enduc, per suposat....en forma de cargolets i petxinetes.

Que et vagi tot molt be a partir d’ara mestre Llach...i gràcies.