BITXE

Sóc ( o provo de ser ) cantautor. Amb la meva guitarra i la meva harmònica miro de d'acompanyar la meva veu cascada i donar-li una mica de melodía a tots els pensaments que ronden pel meu cap. I aquí vull compartir les meves sensacions quan toco, quan viatjo i quan escolto. Esteu tots convidats.

Mi foto
Nombre:

jueves, abril 12, 2007

Vas girar fort, se’t veieren les calcetes...

L’ennubolat deixondeix ens ha portat, aquest matí, els versos del mestre “rodolaire” (amb el permís del Fredi) Ramon Cuéllar. No podem fer més que repetir-los. No és poesia d’alts volts, però és aquesta senzillesa la que ens engresca, a més, ve tant al cas aquests dies. Va per tu Gemma! una de les nostres pubilles.

De la terra Catalana / és la dona més galana
De festa ella va vestida / i duu cada peça a mida

Heu vist gent quines faldilles / que llueixen les pubilles
Són de colors i morades / o amb flors ben estampades

Llarga ve segons la moda / que ballant faci la roda
La cintura duu marcada / amb una esvelta Llaçada

Els enagos amagats / amb puntes ben adornats
La brusa sol ser escotada / amb la màniga tallada

De seda o be de setí / en negre, mai carmesí
Al coll, hi duu una cinteta / ni molt ample ni estreta

...lluint una creu penjada / o una joia regalada
El davantal guarnidet / amb puntes i rodonet

Mitges de color mató / de seda o de fi cotó
Als peus porta sabatetes / amb tapins i sibelletes

Un mantó a les espatlles / color blanc i grosses malles
Llueix el cabell amb ret / tot caient avall ben dret

I duu blanca mantellina / amb punta de coixí fina
Llaçada de color roig / que al front li faci molt goig

I lluentes arracades / d’argent o si vol daurades
Maquillatge moderat / llavis: color ben marcat

El color de les mitenes / com el ret on duu les trenes
Diners i mocadoret / ficats en un monederet

La pubilla s’ha guanyat / el cor de tot el veïnat

miércoles, abril 11, 2007

Ai Cinto....

Estem d’acord que moltes vegades les paraules i les imatges, si les traiem del seu context, o perden tot el seu significat o potser en guanyen un altre. Sigui com sigui, es desvirtua la realitat adquirida pel fet de formar part d’un conjunt.
Estem també segurs però, que aquest no és el cas.
L’Antoni és l’avi de la Núria, el pare de la Laia i a més, germà de la nostra estimada Carmeta. Des de ben petit els seus pares ja veien com se li canviava la cara quan escoltava la cobla del poble a la Festa Major d'estiu (la de Sant Cristòfol), i amb 13 anyets, quan sortia de treballar de la mina de sal, robant temps a les curtes tardes, va començar a tocar el violí en una de les colles caramellaires de Súria. Encara ara, cada any, acompanya la colla en tot el seu recorregut per carrers i placetes, des del Poble Vell fins a la Plaça Sant Joan, a on ell i els seus companys (la mitjana d’edat dels quals no passa dels 24 anys) faran l’ultima cantada.
Això deuen ser les Caramelles, una estona de goig, l’anunci de la resurrecció de Crist i cantar ben alt......

....Visca Catalunya (i com sempre puntualitza el Cinto)....Lliure!!

jueves, abril 05, 2007


Marxem uns quants dies!!! Volem caminar pels cingles de Tavertet fins a Rupit, i després volem anar a Súria, a cantar caramelles i viure la festa des de dins, així que ja sabeu, si ens voleu trobar, busqueu barretines i botes de vi. Com fa la dita japonesa.........”En viatge, companyia...i a la vida, simpatia!!!!!!!”
Que gaudiu molt de la passió (de la de apassionar-se, es clar!) un petó.

miércoles, abril 04, 2007

el color de les coses

La Dolors està amoïnada i es que s’ha vist fora de lloc amb l’entusiasme de tota la gent per aquestes noves paraules que acaben d’entrar en la última reedició renovada del diccionari de l’institut d’Estudis Catalans. I es que a ella el que realment la preocupa són les que surten, aquestes paraules gastades i caigudes en desús però que formen part encara del seu antic imaginari. Aquestes paraules a les que els anys les han omplert de matisos, d’ànima, de color i de l’experiència que dona el fet d’haver format part en tantes converses.
Jo sempre l’hi dic que no cal que s’amoïni,........les paraules, com tot a la vida, es renova de manera natural, els sentiments, les malalties, les persones, fins i tot la foscor canvia amb nosaltres, tot, tot, canvia, EL MÓN CANVIA!!!!!!!!
Estic pletòric, li explico teories sobre la evolució, gesticulo de forma exagerada”................miri, un vidre que sempre ha estat translúcid podrà arribar a reflectir la llum al 100%, no s’amoïni dona!!!!!...............!!!!
Ella em mira, al principi amb els ulls ben oberts, a poc a poc els va tancant fins que fa cara de pomes agres, callo.
.........Galifardeu!