Katalanische Autorinnen

Hola, el meu nom és Ona. Quan era petita sempre demanava a la mare que m’expliqués la història del meu naixement. Ella, em posava a la seva faldilla i deia....."a mi m’hagués agradat posar-te Laia, ja ho teníem decidit el teu pare i jo, però el part va durar tantes hores, des de la primera contracció fins al moment final, que semblava que vinguessis de molt lluny, que estiguessis fent un llarg viatge d’arribada des de ben endins. A més, quan vas arribar va ser com un esclat de sons que eren nous per a nosaltres. Per això varem decidir posar-te Ona. "

Han passat els anys i ara me’n vaig, n’estic convençuda, m’ha arribat l’hora. D’aquest adéu que resum el meu instant de vida, només espero que en el meu viatge us hagi portat, almenys, tantes coses com m’enduc, per suposat....en forma de cargolets i petxinetes.

Que et vagi tot molt be a partir d’ara mestre Llach...i gràcies.

....que t'estimes més, a tocar o a frec?

Les dotze en punt..........Ei!, sis canyes, 1 mitjana i un te d’aquells de pot..........ai perdona..tu que vols Pere
mmmmmmm....un cafè sol
Hòstia vaja vermut!!!
Si noi, sense cafè ja em pots dir missa...
Els nou amics seuen al voltant de dues taules de color vermell d’aquestes de plàstic amb el logo d’Estrella Damm, estan a la terrassa del “Centro”. A El Prat en teníem un, en dèiem l’Artesà...........
Fa un sol de justícia, però és l’únic lloc del local a on es pot fumar i és l’únic local del poble a on es pot fer una cesvesa...
“Cony de Llei del tabac” ,diu l’Anna, “potser salvarem els pulmons però ens fotrem a pendre pel cul la pell i la paciència.”
A la taula del costat ja deu fer quaranta minuts que ha arribat el Pancho, hi ha deixat el quinto a sobre i s’ha assegut, us en podeu imaginar la temperatura a hores d’ara
“Que passa Pancho, ni l’has tastat!!”
Te la mirada absent, perduda, però fixa cap a la Serra.
Haurien de passar quaranta minuts més perquè s’escoltessin les paraules que encara ara ressonen per aquelles terres d’oli i vinyes...
“......Ai Montsant, Montsant......que n’ets de puta i de gran!!.......”
La inspiració deu ser com l’aspirina, qui la busqui, ja sap a on trobar-la. Potser el treu el mal de cap o potser et dona mal de panxa.

....quan cantar vol dir més coses.

Lo Dani sempre seu sota el cap del porc-senglar i sempre també de cara a la finestra, no vol perdre detall del que passa a fora del Celler, el bar de caçadors a tocar de l’església de la Mare de Déu de Loreto. La seva parella, l’Eusebi, ja fa cinc minuts que escarteja...Què noi!!! Comencem!!! Ja fa dos quintos que remenes. Ells van ser els campions del concurs comarcal de botifarra de les terres del Montsant l’any 1953, fan la parella perfecte, quan a un li cauen bastos, l’altre compensa les manilles.

-Com pot ser que t’hagi d’explicar sempre el mateix!!, ja saps que si cantem nosaltres només pots sortir de manilla si tenim l'as, després ja és segons del pal que tinguis si continues o esperes que jo te’l torni, però si surten ells i no tens ni dues cartes del pal!! com pots sortir de manilla, si almenys sabéssis que tinc l’as......

-Ostres noi, tu sempre et menjaràs l’as, el tinguis o no, abans de que el destrumfin si el semi és meu.
-Ja n’hi ha prou!! Sempre em contestes bajanades, sempre te’n fots de mi, busca’t un altre parella.

No patiu companys, és la seva manera d’acabar un altre matí de partida, i com cada dia, l’Eusebi intentarà fer les paus amb el seu amic i l’altre acceptarà sense cap recança....i és que a Ulldemolins, les úniques baralles són, com és sabut arreu, per culpa del dòmino.

...que Dani, fem un carajillo...
...vingue’n....

Som i serem gent catalana.....

El poble de Callús està situat a la vall del riu Cardener, entre Súria i Sant Joan de Vilatorta, a 8 Km. de Manresa, és un poble amb orígens incerts, és també el poblet a on va néixer la Carmeta, germana de la nostra Teresina. Només tenia 9 anys quan va conèixer en Ton, ell en tenia 13 i en feia dos que cantava caramelles al grup del poble. La Carmeta aviat va agafar afició i avui amb 83 any, com cada any, comença a afinar la gola per que al poblet de Callús, com a molts altres, s’hi celebren dues cantades a la primavera, per les dues Pasqües.
En Ton ja no hi és, se’n va anar al país a on van les persones que se’n van, ella pateix per que cada dia li és menys present en els seu record, però la Carmeta sap que tancarà els ulls i la primera nota de flabiol li portarà nítid el record de l’home que la va estimar com només s’estima quan estimes de veritat, de ben a prop, amb calor, complicitat i alguna petita alegria.

La música, companys.......................que en faríem sense?

Gràcies Teresa pel teu missatge.